La Patum dels artistes - Diàlegs imaginaris

Aquesta sèrie és el resultat d’una conversa pictòrica imaginària entre jo mateix i diferents artistes capdavanters de la història de la pintura que es realitza a la plaça de Sant Pere, l’antiga plaça Cremada de la ciutat de Berga. Evidentment, no intento pintar ni el que ells haurien escollit ni com ells ho haurien inmortalitzat, sinó que és una interpretació lliure i personal del que sé i conec de la seva obra i vida. Em trobo a la Plaça de Sant Pere. Tothom mira a tot i a res .Quants ulls no hauran vist la Patum, em pregunto, i com l’hauran vist. En el meu recorregut imaginari, em vaig trobant amb diferents artistes –pintors que admiro i que m’expliquen el que els ha seduït més de la Patum. A en Marcel Duchamp, el trobo a les escales de l’església i em diu que s’ha fixat en el TABAL, un objecte de considerables dimensions que porta, amb un peculiar moviment, el tabaler, que sembla tanmateix una figura d’escacs. En Marc Rothko, en la dansa dels TURCS voltant en un sentit i els CAVALLETS en el sentit contrari, ja hi ha vist les franges horitzontals que com camps de color serveixen de fons per veure-hi la silueta parada de l’antic crit de “pega”, i que darrerament més aviat se sent un soroll; jo fa uns anys que dic “Berga”. Els caps recargolats dels dimonis de LES MACES han fet obrir els ulls, a vegades angoixats, però avui entusiasmats, a Edvard Munch, que els veu entrelligats amb un verd esperançador. Amb la càmera fotogràfica –voltant per dins de la plaça– no hi ha qui guanyi Man Ray, que ja ha sabut captar una cara enfurismada inexistent en el cap de LA GUITA. A en Picasso, el trobo assegut al balcó de l’ajuntament, i de cop el silenci de tota la plaça per escoltar el ball de l’ÀLIGA li fa obrir encara més els seus ulls grossos, que es fixen en el llarg coll de l’àliga –que li recorda els retrats que va fer de la seva muller Jacqueline. Manet, sempre tan elegant, troba que els vestits dels NANS VELLS són massa agrisats i els transforma amb blaus i vermells enèrgics. Els GEGANTS ballen tots quatre, però, en Andy Warhol només té ulls per al gegant negre. Li comento que pels berguedans és el més “ maco”... del món! Des d’un balcó, Henri Matisse amb expectació analitza les línies i els colors dels barrets dels NANS NOUS mentre salten i piquen de mans –ells i tots nosaltres– al mateix temps que cantem... corpus a Berga és visca la patum!! En plena nit coincideixo amb Van Gogh al mig de la plaça, que no sap pas què passa ni què faran aquests dimonis carregats de fuets –sis al cap i tres a la cua– quan de cop veu que s’apaguen els llums, s’encenen ELS PLENS i comença el mar de foc embogit entre la música, el vall, l’olor... i BERGA... existeix!! Ara, tot ja és una festa, ningú a la plaça no n’és indiferent, i en Goya –que veu que tots al so dels TIRABOLS, tant els de casa com els de fora, saltem, cantem i ballem– també ho troba irresistible i ens immortalitza. Em desperto, llàstima! Si haguessin vist LA PATUM de veritat, penso que ens haurien ajudat perquè ja fos Patrimoni de la Humanitat. Lluís Canals i Lladó Obra realitzada amb tècnica mixta i digital. Exposada al públic per 1a vegada a Berga, l’octubre de 2003 Desde el 25 de novembre de 2005 ja som al MON!!!!